Santi Herrero, una persona molt popular i estimada en l'entorn, transmetia les seves sensacions sobre la moto amb claredat en una època en la qual els pilots no disposaven de la facilitat de contar amb circuits permanents per a poder experimentar. En el desenvolupament de la OSSA monocasc amb motor amb vàlvula rotativa amb la qual va sorprendre al món, el seu treball amb Eduardo Giró va ser harmoniós i eficaç. Els pilots que van provar aquest prototip muntat en un xassís de tub van destacar la seva velocitat, inaudita per a l'època. Si amb les OSSA 230 cc sense crestallera que rendia 30 CV de potència havia guanyat el Campionat d'Espanya amb Carlos Giró i Luis Iglesias, aquella moto de sis marxes, embragament en sec, bomba d'oli i xassís monocasco prometia ser molt competitiva...
Santi va ser un bon suport per a desenvolupar la moto de Gran Premi amb la qual va volar pels circuits de tot el món. Viatjava només al principi i amb Esteban Oliveras de mecànic, posteriorment, en una curiosa furgoneta Seat que es fabricava només per a Cuba.
Amb la OSSA 250 monocasco de magnesi va estar a punt de conquistar el Campionat del Món de 250 de l'any 1969 . Aquest any havia guanyat tres Grans Premis per davant de les llavors imbatibles Yamaha que, en funció de l'estructura del seu motor, tenien deu o dotze cavalls més de potència però també eren bastant més pesades que la OSSA monocasco. Però Herrero es va haver de retirar en l'última carrera disputada a Iugoslàvia i va acabar tercer en la classificació general del Campionat del Món.
A l'any següent (1970), després de guanyar en Opatija i ser capdavanter del campionat, va arribar la carrera del Tourist Trophy, un circuit on la victòria tenia un sabor especial. Va resultar mortal en la carrera de la Illa de Man al col·lisionar amb Stanley Wood en el denominat Westwood Corner. La seva pèrdua va afectar tant a la companyia que la marca va abandonar les carreres.
